Tillandsia bandensis

Una de les espècies argentines i també de Brasil i Uruguai, d'aspecte discret sense flors i amb una clara tendència a formar una mata rodona, el meu exemplar, va ser un regal, l'he vist creixer des de que era un petitissim esqueix que des de la primera temporada va donar flor, el seu creixement es ràpid i la seva floració, discreta pel tamany i espectacular pel número, d'un color blau tacat a l'estil de la floració de moltes Tillandsies i dissortadament sense flaire, però constitueix una miniatura de gran bellesa. No te gaire exigències específiques i podria dir que es una de les resistents sense cap dubte.

Una de las especies argentinas y tambien de Brasil y Uruguay, de aspecto discreto sin flores y con tendencia a formar una mata redonda con el tiempo. Mi ejemplar fué un regalo y lo he tenido desde que era un pequeñisimo esqueje que desde la primerta temporada floreció, Su crecimiento es rápido y su floración discreta en tamaño pero espectacular en número, de color azul moteado al estilo de otras flores de Tillandsia y desgraciadamente sin olor, aunque es una miniatura de gran belleza. No tiene  grandes exigencias específicas y podria decir sin duda que es una de las especies resistentes del género

Aechmea distichanta

     Després de la floració, com ocorre amb gairebe totes les bromelies, esdevé la mort de la planta i quasi sempre ve acompanyada del naixement de noves plantes a la base de la mateixa, que perpetuaran la posició de la planta i multiplicaran el seu nombre independentment de la reproducció per llavor que eventualment es pot produïr també, aquestes plantes filles, en principi no tenen capacitat de amagatzemar aigua, per la seva posició lateral i tamany petit, per tant depenen inicialment devegades llarg temps de la planta mare, que va entrant en decadència a poc a poc. En el cas de la Aechmea distichanta, ja mostrada a un post anterior, la tenia inicialment cultivada com a epífita, es a dir, sense terra o amb una petita quantitat de material enganxat a la base i facilitar la implantació de noves arrels, així sol, va produïr un fillol rapidament després de sortir la flor i marcir-se i com que volia incrementaqr la producció de fillols, vaig decidir de plantar-la a un cossiol amb terra i el resultat va ser l'esperat amb una acceleració del creixement del fillol i a més la producció d'uns altres dos, una prova més de l'adaptabilitat a les condicions variables de les bromelies.

Despues de la floración, como ocurre con casi todas las bromelias, sobreviene la muerte de la planta y casi siempre va acompañada del nacimiento de nuevos brotes en la base de la misma, que perpetuaran la posición de la planta, incrementando su numero independientemente de la eventual reproducción por semillas. Las plantas hijas, en principio no tienen la capacidad de almacenar agua, por su situacion lateral y su tamaño, por lo tanto dependen inicialmente y a veces por largo tiempo de la planta madre, que va decayendo poco a poco. En el caso de la Aechmea distichanta, ya mostrada en un post anterior, la tenia inicialmente cultivada como epífita, es decir sin tierra y con una pequeña porcion de material en su base para facilitar la emisión de raices, de este modo, solo produjo un hijuelo rapidamente despues del marchitamiento de la flor, y como queria incrementar la producción de hijos, la plante en una maceta con tierra, lo cual produjo el inmediato nacimiento de dos brotes mas y un aceleramiento del crecimiento, una prueba mas de la adaptabilidad a condiciones variables de las bromelias

Pachypodium bispinosum

El Pachypodium bispinosum, morfològicament molt semblant (quasi idèntic) al Pachypodium suculentum i a més habitants de la mateixa àrea geogràfica al centre de Sudafrica, aquest exemplar, increiblement acaba d'arrivar-me fa menys de 24 hores per correu (gràcies Jaume : ), per tant ha passat uns quants dies empaquetat i sense terra evidentment, malgrat això, sembla que no ha passat res, unes hores després les flors que estaven per obrir han continuat la seva marxa normal i fins i tot ha començat a absorvir l'aigua del seu prímer rec unflant-se i desplegant les seues fulles. Es pot observar a les imatges, la gran i única diferència entre les dues espècies, que son les flors que gairebé no semblen ni del mateix gènere.

El Pachypodium bispinosum, morfologicamente muy parecido (casi idéntico) al Pachypodium suculentum y ademas habitantes de la misma area geográfica en el centro de Sudafrica, este ejemplar increiblemente acaba de llegarme hace menos de 24 horas por correo (gracias Jaume :), por lo tanto ha pasado unos cuantos dias empaquetado y sin tierra evidentemente, a pesar de eso, parece que no ha pasado nada, unas horas despues las flores que estaban sin abrirse, han continuado su marcha normal, incluso ha empezado a absorber el agua de su primer riego, hinchando todas sus ramas  y desplegando sus hojas. Se puede observar en las imágenes, la única gran diferencia entre las dos especies, que son las flores ,que casi no parecen ni del mismo género.

Tillandsia reichenbachii

Aquesta espècie Argentina, encara que també es trova a Bolivia i possiblement a Paraguay i concretament aquest exemplar de procedència salvatge, es bastant constant a la seua floració els primers dies de l'estiu, a voltes més i a voltes menys i amb un delicat perfum dolç com aquests que solen tindre les Tillandsies, morfològicament és com una forma petita de Tillandsia durattii, però en aquest cas concret, aquest exemplar te una gran tendència a amacollar i formar un grup bastant caòtic de plantes, hi ha que tindre en compte que la rigidesa de les seves fulles no permet aquestes formes arrodonides de les mates de Tillandsia. Viu perfectament a ple sol i el seu hàbitat ho és bastant d'assolellat, però agraeix molt amb l'aspecte una certa humitat regular que no li deixe exhaurir totalment les reserves hídriques.

Esta especie argentina, aunque tambien se encuentra en bolivia y posiblemente en Paraguay y concretamente este ejemplar de procedencia salvaje, es bastante constante en su floración los primeros dias del verano, a veces mas y a veces menos y con un delicado perfume dulzon, como suele ser el de las tillandsias. Es como una forma pequeña de Tillandsia durattii, pero en este caso concreto, este ejemplar amacolla con mucha facilidad y forma desordenados grupos, teniendo en cuenta la rigidez de sus hojas, no forma bolas como en otros muchos casos. Vive perfectamente a pleno sol, su hábitat tiene mucho de esto, pero agradece con su aspecto la presencia regular de humedad, que no le permita agotar demasiado sus reservas hídricas.

Sedum sediforme revisited part V "variegata"

     Fa un temps que estic mantenint en cultiu aquest sedum tan agraït i mediterrani, que és el sedum sediforme en les seves diferents varietats geogràfiques que vaig trovant. Després d'aquest temps, he arrivat a algunes conclussions i observacions que no m'esperava. Les diferències individuals de les plantes posades en cultiu, son extremes, tan en quan al seu aspecte com al seu creixement i comportament en general. Algunes plantes de procedència molt surenca, com és la varietat dianium, procedent del cap de Sant Antoni, que a mi em va donar la impressió de que era la varietat més resistent, mes que res per la duresa del lloc on viu, en canvi, ha demostrat ser molt sensible (alguns individus) als atacs de poll.
   però un dels fets més sorprenents que m'he trovat fins ara, ha segut la d'un exemplar que arrivat cert punt de creixement, experimenta una variegació progresiva, amb un gran valor estètic per cert. Mai no he trovat aquest aspecte a les plantes naturals i aquest exemplar només ho ha manifestat en captivitat al experimentar un creixement superior per les bones condicions que te, podria ser una variegació vírica, he trovat ben poca cosa al respecte, em dedicaré a tractar de conservar aquest aspecte i veure com evoluciona.

Hace tiempo que estoy manteniendo en cultivo, este sedum tan agradecido y mediterraneo que es el sedum sediforme en las diferentes variedades geográficas que voy encontrando. Despues de este tiempo, he llegado a algunas conclusiones y observaciones que no esperaba. Las diferencias individuales de las plantas puestas en cultivo son extremas, tanto en cuanto a su aspecto exterior como a su comportamiento en cultivo en general. Algunas plantas de procedencia muy sureña, como la variedad dianium, del cabo de San Antonio, que a mi me dieron la impresión de ser mas robustas, tambien por la dureza de su hábitat, resultaron ser sensibles (algunos ejemplares) a los pulgones.
Pero uno de los hechos mas sorprendentes hasta ahora, ha sido la presencia de un individuo que experimenta una variegación progresiva a partir de un punto de crecimiento, por otro lado muy estética. Nunca he encontrado este aspecto en plantas salvajes y este ejemplar lo ha manifestado a posteriori con el mejor desarrollo experimentado en su cultivo. Podria ser una variegación vírica, he encontrado alguna poca cosa al respecto, trataré de conservar este aspecto y veré como evoluciona.

Tillandsia cacticola floració-Floración 2010

Els primers dies d'Estiu, habitualment floreix la Tillandsia cacticola, la tinc ben documentada, per què te un evident atractiu, alguns cultivadors diuen que te una lleugera olor a les seues flors, jo mai he pogut notar açò als meus exemplars i sempre he dit que només li faltaria això per ser perfecta, quan més gran es la planta, mes espectacular es la bràctea floral, que va formant-se lentament al llarg d'un parell de mesos, el millor moment però es quan surten les prímeres flors blanques amb una vora d'un blau molt fosc, gairebé negre, per què encara que la bràctea pren un color més fort, la presència de flors que van marcint-se conforme s'obren les seguents, li lleva part del seu atractiu, res més que unes poques imatges de la floració d'aquest any 2010, ja que la planta està ja explicada a la seva fitxa de la col.lecció, respecte al seu orígen i costums.

Los primeros dias del verano, habitualmente florece la Tillandsia cacticola, la tengo bien documentada por razones evidentes, algunos cultivadores dicen que sus flores huelen ligeramente, en mi caso, mis ejemplares nunca han tenido esa característica y por eso siempre he dicho que solo le faltaria eso para ser perfecta, cuando mayor es la planta , mayor es su inflorescencia, que se forma lentamente a lo largo de un par de meses, el mejor momento es cuando se abren las dos primeras flores, porque aunque la bractea sigue creciendo e intensificando sus colores, la presencia de las flores marchitas que van quedando mientras se abren las nuevas, le resta cierto atractivo, solamente unas pocas imagenes para ilustrar la floración del 2010, ya que la planta está documentada en su ficha de la colección respecto a su orígen y costumbres.