Les Sempervivum del Montseny-Las Sempervivum del Montseny

I la boira cobreix tota la vall abans de la pujada, unes taques de bosc que comença a adormir-se sobre un gruixut  matalas de fulles seques que van trencant-se al nostre pas. El matí és fred, potser per a nosaltres de ple hivern, per a aquest paratge ha començat només a fer una mica de fresca. El massís del Montseny, per als que vivim al formiguer frenétic de la gran Barcelona és com una catedral on practiquem un culte local a la naturalesa. Es per això que mai no et trobes sol als camins ancestrals que porten cap al cim del Matagalls, amb una alçada de 1700m, és la segona cota del Montseny i el nostre objectiu és visitar una vegada més alguns supervivents vegetals que prefereixen penjar-se de les roques solitàries on ningú més vol viure, on ningú més pot viure.

Y la niebla cubre el valle antes de la subida, unas manchas de bosque que empieza a dormir sobre un grueso colchon de hojas secas que se rompen a nuestro paso. La mañana es fria, quizás para nosotros como de pleno invierno, para este paraje, tan solo ha empezado a hacer algo de fresco. El macizo del Montseny, para los que vivimos en el hormiguero frenético de la gran Barcelona, es como una catedral donde rendimos un culto local a la naturaleza. Es por eso que nunca te encuentras solo por los caminos ancestrales que llevan a la cumbre del Matagalls, con una altitud de 1700 metros, es la segunda cota del Montseny y nuestro objetivo es visitar una vez mas algunos supervivientes vegetales que prefieren colgarse de las rocas solitarias donde nadie mas quiere vivir, donde nadie mas puede vivir.

Es tracta de la Sempervivum tectorum ssp boutignyanum, amplament distribuïda per la cordillera pirenaica i  que troba al massís del Montseny, on es l'única espècie present, les seues poblacions més meridionals. Des d'els 1300 metres, ja es fa present, exclusivament colonitzant les roques que surten aquí i allà, principalment orientades al sud-est.

Se trata de la Sempervivum tectorum ssp boutignyanum, ampliamente distribuida por la cordillera pirenaica y que encuentra en el Montseny, donde es la única especie presente,sus poblaciones naturales mas meridionales. A partir de los 1300 metros ya es facil encontrarla, exclusivamente colonizando los roquedos que emergen aquí y allá, orientadas principalmente en su vertiente sureste.

Una de les coses que més crida l'atenció, és l'abundancia i la densitat de les seves poblacions. Aquesta època, després de les abundants plujes, les plantes presenten un aspecte sanissim i deixen veure les seves fulles verdes ben obertes. Les comunitats vegetals sobre les roques, sempre son com una excepció, com si la vida tractés amb insistència de cobrir amb un tapís tot allò que li és incòmode o buït.

Una de las cosas que mas llama la atención, es la abundancia y densidad de sus poblaciones. En esta época, despues de las abundantes lluvias, las plantas presentan un aspecto sanísimo y dejan ver sus hojas verdes bien extendidas. Las comunidades vegetales sobre rocas, siempre son como una excepción, como si la vida tratase con insistencia de cubrir con un tapiz todo aquello que le es incomodo o vacio.

Mes amunt, s'acaba el bosc i el vent arrodoneix les formes de les plantes i els ginebres romanen com petites cabanes protectores, petits però vells, com ho demostren les seves branques amb formes torturades per les inclemències. Al Montseny, no vaig poder trobar cap matafoc prosperant sota aquests arbrets, a diferència d'altres zones com Guadarrama o Urbión on trobo més correntment aquesta associació.

Mas arriba, termina el bosque y el viento redondea las formas de las plantas y los enebros permanecen como pequeñas cabañas protectoras, pequeños pero viejos, como lo demuestran sus troncos, con formas torturadas por las inclemencias. En el Montseny, no encontré ninguna Sempervivum prosperando bajo estos arbustos, como ocurre en otras areas como Guadarrama o Urbión, donde he encontrado mas comunmente esta asociación.

     Son plantes d'existència discreta, plantes d'esquerdes i amagatalls de pedra, però com podeu veure a la imatge de sota on m'he volgut integrar amb elles, per als aficcionats amb els ulls entrenats per a cercar-les, aquestes taques vermelles als meus peus ens mostren la seva presència a molta distància.

     Son plantas de existencia discreta, plantas de grietas y escondites de piedra, pero como podemos ver en la siguiente imagen, donde me he querido integrar con ellas, para los aficionados con los ojos entrenados para buscarlas, estas manchas rojizas a mis pies, nos muestran su presencia a mucha distancia.

Les roques mig verticals que miren al sol fins al migdia, son les preferides pels matafocs, el Montseny, te una bona part de component mediterrània al seu clima i es beneficia de la seva humitat.

Las rocas semiverticales que miran al sol hasta el mediodia, son las preferidas por las Sempervivum, el Montseny, tiene una buena parte de componente mediterraneo en su clima y se beneficia de su humedad.

Als prats més alts, pasten ramats de vaques alienes tant al degotís constant de caminants, com a les nostres plantes, que malgrat estar ben accessibles, no formen part de la dieta habitual d'aquests animals.

En los prados mas altos, pastan rebaños de vacas, ajenas tanto al goteo continuo de caminantes, como a nuestras plantas, que a pesar de su accesibilidad, no forman parte de la dieta de estos herbivoros.

A Sempervivophilia, Gerard Dumont, comenta el fet de que les Sempervivum no viuen be a terrenys fortament nitrificats i que la presència abundant de ramaderia amb els seus excrements que podem trobar aquí per tot arreu, contribueix a aquesta nitrificació. Sembla però que els hàbits rupicoles i la poca dependència del substrat, mantenen aquestes plantes una mica fora d'aquest perill.

En Sempervivophilia, Gerard Dumont, comenta el hecho de que las Sempervivum no viven bien en terrenos altamente nitrificados y que la presencia abundante de ganaderia con sus excrementos presentes por todas partes favorece esta nitrificación. Parece que la poca dependencia del sustrato puro dada su ubicacion rupícola, mantienen aquí a estas plantas libres de este peligro.

Aquestes Sempervivum catalanes, son de petit tamany, els estolons d'on surten els fillols, son curts i la seva estructura és dura i compacta, fins i tot punxosa quan creixen a casa seva, moltes de les seves característiques en línies generals, correspondrien a la descripció de la varietat (espècie o subespècie segons autors) coneguda com andreanum i evidentment tot aquest conjunt de Sempervivum en situacions extremes de distribució, es mostra ben diferenciat de la resta de poblacions pirenaiques principalment en les seues adaptacions xerofítiques.

Estas Sempervivum catalanas, son de pequeño tamaño, los estolones de donde nacen los hijuelos, son cortos y su estructura es muy dura y compacta, incluso puntiaguda cuando crecen en su lugar propio, muchas de sus características en lineas generales, corresponderian a la descripción de la variedad (especie o subespecie segun autores) conocida como andreanum y evidentemente todo este conjunto de Sempervivum en situación extrema de distribución, se muestran bien diferenciadas del resto de poblaciones pirenaicas, debido principalmente a sus adaptaciones xerofíticas.

No cal fer esment de que les plantes no son l'únic motiu per tindre la necessitat de pujar aquí. Hi ha un desig antic de mirar les coses des de dalt. La mar que és ben a prop, plena de multituts des d'aquí sembla una continuitat dels nostres ulls. Fan 5ºC, després d'aquest estiu més llarg de l'habitual, ja tenia ganes de sentir les mans fredes i el nas vermell i de posar-me el barret d'hivern i fins i tot els guants.

No hace falta mencionar que las plantas no son el único motivo para tener la necesidad de subir aquí. Hay un deseo antiguo de mirar las cosas desde arriba. El mar, que está muy cerca, lleno demultitudes, desde aqui parece como una continuidad a nuestros ojos. Hay 5ºC, después de este verano mkas largo de lo normal, ya tenia ganas de sentir las manos frias y la nariz roja y de calarme el gorro e incluso los guantes.

La passejada és fàcil, al principi és fa dura per la forta pendent, res de l'altre mon, es cert, però se que qui no està acostumat pateix una mica. A mi personalment, les recerques de plantes m'estimulen més que un bon café carregat i el meu camí està ple de sortides a les roques properes dibuixant un zigzag que tornaria boges a les pròpies cabres, coses de la passió.

El paseo es fácil, al principio se hace un poco duro por la fuerte pendiente, nada del otro mundo, es cierto, pero para quien no esta acostumbrado, hace sufrir un poco. A mi personalmente, las busquedas de plantas, me estimulan mas que un café bien cargado y mi camino se llena de incursiones a las rocas cercanas dibujando un zigzag que volveria locas a las propias cabras, cosas de la pasión-

A les zones més elevades, es troben amb frequència exemplars d'un color més glauc, com a les imatges següents, encara que en general hi ha força variabilitat entre individus, com correspon a aquesta espècie, tant al propi camp com posades en cultiu.

En las zonas mas elevadas,m se encuentran con fercuencia ejemplares de un color mas glauco, como en las imágenes siguientes, aunque en general la variabilidad es una constante en esta especie, tanto en el campo como cultivadas.

Amb només 1700 m d'alçada màxima, el Montseny no és certament un paratge espectacular acomparat amb els que podriem trobar als Pirineus, si parlem pròpiament dels cims, però crec que les zones mes baixes i poblades d'arbres, formen un dels millors paratges de tardor que conec.

Con solo 1700m de altitud máxima, el Montseny no es ciertamente un paraje espectacular comparado con los vecinos Pirineos, al menos en lo que se refiere a las cimas, pero creo que en sus zonas mas bajas y arboladas, se encuentran unos de los mejores paisajes del otoño que conozco.

El cim del Matagalls, coronat per una creu, com podeu veure és una gran superfície arrodonida (i també frequentada), que al principi del camí, no es veu per la presència d'altres elevacions anteriors.

La cumbre del Matagalls, coronada por una cruz, como podeis ver es una gran superficie redondeada (y tambien frecuentada), que al principio del camino, no se ve por la presencia de algunas elevaciones anteriores.

Al camí trobem aquest forat, resta d'un antic dipòsit per guardar la neu, des de la distància sembla com un crater de meteorit.

En el camino, encontramos este agujero, resto de un antiguo depósito de nieve, desde la distancia parece el crater de un meteorito.

Per acabar aquesta entrada, unes imatges més d'aquesta planta expressant-se com cal, en llibertat. M'ha agradat comprovar que tot està al seu lloc i que malgrat que no son bons temps ni per a nosaltres ni per a la naturalesa, aquestes petites plantes continuen de moment formant part de la seva diversitat.

Para acabar esta entrada, unas imagenes mas de esta planta expresandose como debe ser, en libertad. Me ha gustado comprobar que todo esta en su sitio y que a pesar de que no son buenos tiempos ni para nosotros ni para la naturaleza, estas pequeñas plantas, continuan de momento formando parte de su diversidad.

El miracle del naixement-El milagro del nacimiento

   

     El naixement de qualsevol esser viu, sempre és com un miracle de la naturalesa, en aquest cas de les Tillàndsies aèries, ho és encara més quan les volem fer neixer a unes condicions i uns llocs que no son del tot adequats, cal adquirir algunes virtuts avuí en dia difícils i que encara no estic ben segur d'haver aconseguit cuallar del tot. A més tindré que esperar uns quants anys abans de que aquestes plantetes puguin tindre el tamany adequat per ser transplantades a un lloc individual i florir.

     El nacimiento de cualquier ser vivo, siempre es como un milagro de la naturaleza, en este caso de las Tillandsias aereas, lo es todavia mas cuando las queremos hacer nacer en unas condiciones y unos lugares que no son del todo adecuados, hay que adquirir algunas virtudes hoy en dia difíciles y que todavia no estoy seguro de haber alcanzado del todo. Además tendré que esperar unos cuantos años antes de que estas plantitas puedan tener el tamaño adecuado para ser transplantadas individualmente y florecer.

     En alguns casos això succeeix espontàniament, molts milers de llavors, son transportades pel vent al llarg de la vida de la col.lecció, son tantes les vegades que m'he trovat les capsules buides després d'un dia de vent i qui sap on hauran anat a parar. Quan es queden a la pròpia planta  (no totes les espècies), poden arrivar a germinar i aprofitant els nostres regs i l'ombra d'altres plantes i la sort d'haver-les vist nosaltres, poden arrivar a surar, com he vist que ha conseguit algun amic Tillandsier i en el meu cas algunes petites plantetes que avuí poden tindre poc més d'un centímetre de tamany i tinc que dir que aquest jardí concret d'ara porta uns vuit anys funcionant. Un bon consell que em va donar un gran coneixedor del tema es que calia començar quan abans millor, per què si no seria massa vell per poder tindre cura i interés per les plantes, em va semblar una mica exagerat, però ara ja no ho veig així.

    En algunos casos eso  sucede espontaneamente, muchos miles de semillas, son transportadas por el viento a lo largo de la vida de la colección, son tantas las veces que me he encontrado las capsulas vacias despues de un dia de viento y quién sabe donde habran ido a parar. Cuando se quedan en la propia planta,   (no todas las especies), pueden llegar a germinar y aprovechando nuestros riegos y la sombra de otras plantas y la suerte de haberlas visto nosotros, pueden llegar a sobrevivir y crecer, como he visto que le ha ocurrido a algun amigo tillandsiero y en mi caso algunas pequeñas plantulas que hoy pueden llegar a tener un centímetro escaso, teniendo en cuenta que mi jardín actual tiene una edad de funcionamiento de unos ocho años. Un buen consejo que me dió un gran conocedor de su cultivo, fué que comenzase cuanto antes mejor, porque si no seria demasiado viejo para poder cuidarlas y mantener el interés por ellas. Me pareció un poco exagerado, pero ahora ya no pienso así.

     Al seu lloc d'orígen, concretament a Argentina, no seria una maniobra molt ben vista, els aficcionats sabem que algunes d'aquestes plantes allà son com una plaga malaïda i susceptible d'esser erradicada, com si aquí algun boig es dediqués a cultivar i reprodüir males herbes sense cap control.

     Estic ben segur que molt poques d'aquestes llavors voladores, faran niu a un reconet humit de la meva ciutat i encara que així pasés, tampoc crec que puguin sobreviure més enllà d'uns mesos abans que un parell de dies de calor o un parell de dies de fred acabin amb elles.

     Jo el que sempre he volgut és aquest cultiu amb intenció, amb una bona taxa de germinació i amb un exit que pugui omplir-me el jardí de plantes nascudes aquí.

     En sus lugares de orígen, concretamente en Argentina, no seria una forma de actuar muy bien vista, los aficionados sabemos que allí algunas especies constituyen una plaga que es sistematicamente erradicada, como si aquí algun descerebrado se dedicase a cultivar y propagar malas hierbas sin ningun control.

     Estoy muy seguro que muy pocas de estas semillas encuentran un rinconcito húmedo de mi ciudad adecuado donde germinar y aun cuando pasara, no creo que pudiesen sobrevivir mas allá de unos meses antes que un par de dias de calor o de frio acabasen con ellas.

     Yo, lo que siempre he querido es este cultivo con intención, con una buena tasa de germinación y con un éxito que pueda llenar mi jardín de plantas nacidas aquí mismo.

     He provat tots els mitjans que he trovat o que m'han dit, recordo especialment un estiu amb les meves tillandsietes acabades de germinar que van viatjar amb mi per allà on vaig estar, per tal de poder pulveritzar-les constantment, he instal.lat tota mena de terraris, tota sort d'aparells estranys per a fer-ho i sols una mica de desatenció ha segut suficient per acabar amb el meu somni, el més important es continuar, insistir, estudiar el tema, les possibilitats.

     He probado todos los medios que he encontrado o me han dicho, recuerdo especialmente un verano con mis pequeñas tillandsias acabadas de germinar, que viajaron conmigo allá donde estuve, para poder pulverizarlas constantemente, he instalado todo tipo de terrarios, toda suerte de artilugios mas o menos extraños para hacerlo y solo un poco de desatención ha sido suficiente para acabar con mi sueño, lo mas importante es continuar, insistir, estudiar el tema, las posibilidades.

     És clar que amb una bona inversió de diners, ho hagués aconseguit, com s'aconsegueix avuí qualsevol cosa, però jo reconec que mai faré una cosa així, les plantes viuen amb mi, amb les condicions que puc donar-les sense que això em supose unes despeses fora de mida, m'agrada que les coses que estimo em facen desenvolupar la meva imaginació, ho reconec, soc un aficcionat pobre, però he aprés moltes coses i continuo aprenent moltes coses d'aquestes meravelloses plantes i tot exit aconseguit ho és també un exit personal.

     Finalment els meus marcs de fusta on vaig tensar tela d'arpillera, han donat bons fruits. No m'he preocupat gaire de la sel.lecció de la llavor ja que he polinitzat artificialment gairebé luxuriosament tota flor oberta que he trovat florint simultàniament, moltes d'aquestes càpsules encara estan formant-se, des de la primavera passada i s'obriran ben segur la pròxima primavera, però les que  es formen a les Aeranthos, bergeri, ixioides i algún altra més, son més ràpides i ja ho van fer a principi d'estiu, és clar que l'altre parental potser qualsevol, si encara existeix aquest blog i jo, ja n'anirem parlant del tema.

     Es evidente que con una buena inversión económica, lo hubiese conseguido, como hoy se consigue casi todo, pero reconozco que nunca lo haré así, las plantas viven conmigo en unas condiciones que puedo darles sin que ello me suponga un gasto desmedido, me gusta que las cosas que amo desarrollen mi imaginación, lo reconozco, soy un aficionado pobre, pero he aprendido muchas cosas y continuo haciendolo, de estas maravillosas plantas y todo éxito conseguido con ellas, es tambien un éxito propio.

     Finalmente, los marcos de madera donde tensé tela de arpillera, han dado buenos frutos. No me he preocupado mucho de la selección de las semillas, ya que he polinizado artificialmente casi lujuriosamente cualquier flor abierta que he encontrado floreciendo simultaneamente, muchas de estas cápsulas, todavia se estan formando y a estas alturas del año, continuaran haciendolo hasta la próxima primavera, pero las que se forman en las Aeranthos, bergeri, ixioides y algunas pocas mas, son mas rápidas y lo hicieron a principios de verano, está claro que el otro parental es totalmente desconocido para mi. Si mi blog o yo mismo no dejamos de existir, iremos hablando del tema.

     

Al final, la millor manera de conservar l'humitat sense ser un esclau absolut, va ser submergir el marc d'arpillera a dintre d'un recipient amb aigua, que de tant en tant vaig reomplint o deixo assecar un parell de dies i crec que no havia encara arrivat tan lluny i no puc menys que estar content, ara ja tenen com cinc mesos i tres fulletes, fins ara l'havia deixat a l'exterior, les petites plantes quan s'assequen els dies de més calor, gairebé desapareixen de la vista i tornen a unflar-se quan tornen a tindre humitat, les he posades al petit hivernacle ara que ja sembla que tenen personalitat pròpia i he començat a adobar-les a l'aigua d'immersió com faig amb les grans, amb bons resultats, l'hivern el passaran a l'hivernacle on no n'hi han glaçades i les máximes sempre son primaverals, crec que aquesta diferència de temperatura, els farà el mateix be que fa a les plantes que a l'hivern instal.lo aquí.

     Al final, la mejor manera de poder conservar la humedad, sin ser un esclavo absoluto de las plantas, fué sumergir los marcos de arpillera en un recipiente con agua, que repongo habitualmente y dejo secar un par de dias aleatoriamente y creo que nunca habia llegado tan lejos y no puedo menos que estar contento con ello, ahora ya tienen como cinco meses y unas tres hojas, hasta ahora permanecian al exterior, las pequeñas plantas cuando se secan con unos dias de mas calor, practicamente desaparecen de la vista y vuelven a hincharse con el riego. Las he puesto ya en el invernadero donde pasaran los meses libres de heladas y con máximas primaverales. Esta variación de temperaturas, creo que las favorecerá como ocurre con las otras plantas adultas que acostumbro a tener a cubierto.

Tillandsia vernicosa.

     Flors blanques al Setembre, algun dia de pluja, no destacable, però que ha fet fora de moment la xafogor que veniem patint els darrers dies d'Agost i primers de Setembre.

     Aquesta Tillandsia, que viu sobre roques i sobre arbres a la part nord d'Argentina, Bolivia i Paraguai, reb un nom científic, que em crida molt l'atenció, vernicosa, vol dir envernissada, si no m'ho haguessen dit, potser no l'hagués definit així, ja que l'aspecte o el tacte d'alguna cosa envernissada, és comú a altres Tillandsies de fulla verda, però ara cada vegada que me la miro, em sembla més envernissada, no hi ha més que veure el seu aspecte llüent, finalment sobre tot a la magnífica inflorescència de color roig viu que s'ha desenvolupat ràpidament, com si tingués pressa després d'haver estat durant cinc anys, creixent.

    Flores blancas en Septiembre, algun dia de lluvia refrescando el ambiente tropical que veniamos "disfrutando" los ultimos dias de Agosto y los primeros de Septiembre.

     Esta Tillandsia, que habita sobre rocas y sobre arboles en la zona norte de Argentina, Bolivia y Paraguay, recibe un nombre científico, que me llama mucho la atención, vernicosa, significa barnizada, si no me lo hubiesen dicho, no hubiese advertido nada extraño en su aspecto, ya que el tacto y el aspecto de planta barnizada, es comun a bastantes Tillandsias de hoja verde, pero ahora, despues de saberlo, cada vez que la miro la veo mas barnizada, especialmente con su bractea rojo brillante, que se ha desarrollado en muy poco tiempo, como si tuviese prisa despues de cinco años de crecimiento.

    Devegades les imatges de les plantes, ens enganyen al no tenir referències de l'entorn. Per a mi, ja he parlat altres vegades de que un jardí de Tillandsies, es un jardí per a mirar i gaudir de ben a prop, també a l'hàbitat natural, aquestes plantes que han fet de l'oportunisme sa una forma de vida, colonitzen en grans quantitats àrees on es donen bones condicions relatives i si be son un element vegetal importantíssim, jo les descriuria millor com un complement vegetal importantissim, com pinzellades sobre un paisatge.

     A veces las imágenes de las plantas, nos engañan al no tener referencias del entorno. Para mi, ya he hablado otras veces de ello, un jardin de Tillandsias, es para disfrutarlo de cerca, tambien en el habitat natural, estas plantas que han hecho del oportunismo sano una forma de vida, colonizan en grandes cantidades areas donde se dan buenas condiciones relativas y si bien son un elemento vegetal importantísimo, yo las describiria mas bien como un complemento vegetal importantisimo, como pinceladas sobre un paisaje.

    Vull dir amb això del tamany que aquesta planta d'aquí dalt per exemple, plantada sobre un cossiol de fang, te poc més o menys uns 20cm des de la base del cossiol al final de la inflorescència, ja m'agradaria que tingués com un metre d'alçada, però per altra banda, en aquest cas no la podria tindre, deixem-ho estar com està i sempre podem dir-li petita joia de la naturalesa.

    Quan la vaig adquirir era més petita, evidentment i no va funcionar durant molt de temps, va modificar lentament totes les seves fulles adaptant-se i va arrivar a mi la informació de que era millor donar-li més humitat de l'habitual, cosa que jo no sospitava de cap manera, per que es una planta de tacte molt dur i fins i tot punxen (una mica) les fulles. Així  que la vaig deixar caure a dintre d'un micro cossiol, sense cap substrat, no la vaig veure adequada per a plantar-la tradicionalment,  les tillandsies amb tendència natural a doblegar les seves fulles cap a un costat com aquesta, no em pareixen adequades per a viure sobre terra. En poc de temps va arrelar sobre el cossiol directament i aquest reservori d'humitat, va fer que comencés a creixer més depressa.      Devegades aquestes plantes, necessiten molt poca variació de les condicions per a millorar radicalment el seu creixement.

     Quiero decir con esto del tamaño, que esta planta de arriba, plantada en una maceta, tiene poco mas de 20cm desde la base de la maceta a la punta de la bractea. Ya me gustaria que tuviese un metro de altura, pero por otra parte en ese caso no podria tenerla, dejemos estar las cosas como son y así podremos siempre llamarla pequeña joya de la naturaleza.

     Cuando la compré, era mas pequeña evidentemente y durante largo tiempo no funcionó bien, perdió y cambió el aspecto de todas sus hojas al adaptarse y me llegó la información de que era una planta que necesitaba algo mas de humedad, cosa que en ningún momento sospechaba, viendo el tacto duro y recio de sus hojas. Así que la puse dentro de un tiesto sin ningún sustrato, ya que no la vi adecuada para plantarla al modo tradicional, las Tillandsias que naturalmente se tuercen hacia un lado al crecer, no me parecen adecuadas para vivir con tierra, en poco tiempo enraizó directamente sobre la maceta y esta reserva de humedad que retiene el barro cocido poroso, la hizo crecer mas rapidamente. A veces, estas plantas, necesitan muy poca variación de las condiciones para mejorar radicalmente su crecimiento.

     La meva preferència per les flors blanques, la converteix en una de les meves preferides, l'he tinguda bastant temps a l'estiu a dintre de l'hivernacle, per què alguns dies de molta calor i sol, ha passat que s'ha assecat una mica massa. Ho hagués pogut evitar, canviant l'emplaçament a un lloc amb menys insolació, però la cosa va com va, no podem estar per tot i tenim l'avantatge de cultivar una família molt molt adaptable per a poder desentendren's de tant en tant, sempre en la proporció justa si pot ser, com totes les coses en la vida.

     Quan va començar a formar la seva bràctea, la vaig treure a l'exterior a l'aire i al sol, el color de les flors i la seva intensitat, te molt a veure amb aquest factor.

     Mi preferencia por las flores blancas, la convierten ya en una de mis plantas preferidas, la he tenido bastante tiempo en verano dentro del invernadero, porque otras veces ha sufrido la sequia y se han dañado algunas hojas por este motivo. Lo hubiese podido evitar cambiando el emplazamiento, pero no lo hice, esto va como va y no podemos estar en todo, pero tenemos la ventaja de cultivar unas plantas que son muy adaptables y que tambien agradecen que de vez en cuando nos desentendamos de ellas, si puede ser siempre en la justa medida por supuesto, como todo en la vida.

     Cuando empezó a formar la flor, la saqué al exterior, al aire y al sol, el color de las flores y su intensidad, dependen mucho de este factor. 

     La Tillandsia vernicosa, no conserva moltes flors obertes al mateix temps a l'exterior, això es pot millorar protegint la floració de les inclemències, però com que soc poc amic de manipular aquests aspectes més de l'imprescindible, ja m'agrada com s'expressa amb el que troba al seu voltant naturalment. M'ha agradat mostrar aquesta Tillandsia i tinc ganes de conservar-la i veure de quina manera es converteix en una mata de Tillandsia vernicosa, que per cert, jo  no he vist mai un gran exemplar.

     La Tillandsia vernicosa, en el exterior, no conserva muchas flores abiertas al mismo tiempo, se puiede mejorar protegiendola de las inclemencias, aunque como yo soy poco dado a manipular estos factores mas de lo imprescindible, me gusta que las plantas se expresen de la mejor manera que pueden con lo que tienen  a su alrededor. Me ha gustado enseñar esta Tillandsia y tengo ganas de conservaqrla y ver de que manera se convierte en una gran Tillandsia vernicosa, que por cierto jamas he visto un ejemplar de gran tamaño.

Setembre al Jardí.-Septiembre en el Jardín.

Tillandsia vernicosa. Setembre 2011

El primer dia de Setembre, he pujat a fer una ullada a les petites coses destacades del meu petit hàbitat. Aquests dies han segut de molta calor, no tant per les elevades temperatures, com per la forta humitat ambiental. Això afavoreix a les Tillandsies sense cap dubte, aquest any, no s'han resentit de la falta d'aigua a l'estiu. No vol dir això que estiguen especialment boniques, però encara ara trobem moments i moviments que ens mostren que no hi ha dia que la vida i el creixement no es manifesten a qualsevol comunitat vegetal, una de les coses que em meravella d'aquesta petita col.lecció.

     El Drach, de nou representant del meu Jardí, amb la pàtina de les inclemències meteorològiques, va envellint-se a poc a poc adquirint una "altra bellesa", com les plantes que l'envolten que amb la edat, ja deixen de ser elements d'una col.lecció i passen a tindre entitat pròpia i a trobar el seu lloc. És una llàstima que les Tillandsies en molts casos triguen molt a tindre aquest aspecte madur, cal cultivar amb elles també un bon grapat de paciència, però també a canvi amb un bon grapat de desinterés crec jo, al menys si no ets un cultivador comercial i el que vols es coneixer-les i tractar-les i aprendre'n d'unes estratègies de vida absolutament originals.

El primer dia de septiembre, he subido a echar una ojeada a las pequeñas cosas destacadas de este pequeño hábitat. Estos dias han sido calurosos, no tanto por las altas temperaturas, como por la elevada humedad ambiental. Esto sin duda favorece a las tillandsias, no se han resentido de la falta de lluvias estival como otras veces. No quiero decir con eso que ahora esten especialmente bonitas, pero aun ahora encontramos momentos y movimientos que nos enseñan que no hay dia en que la vida y el crecimiento no se manifiesten en una comunidad vegetal de cualquier clase y es una de las cosas que me maravillan de mi pequeña colección.

     El Drach, de nuevo como representante de mi jardín, con la pátina que le han dado las inclemencias meteorológicas, ha ido envejeciendo poco a poco y adquiriendo esa "otra Belleza", como las plantas que le rodean, que con la edad dejan de ser elementos de una colección y pasan a tener una entidad propia y su propio lugar. Es una pena que las Tillandsias tardan bastante en adquirir su aspecto maduro, hay que cultivarlas con un buen puñado de paciencia, a cambio también con un buen puñado de desinterés creo yo, al menos si no eres unh cultivador comercial y lo único que deseas es conocerlas y tratarlas y aprender de sus originales estrategias de vida.

Com tots els Setembres, els dragonets, comencen a neixer, no se on s'amaguen les postes, mai no n'he trobat cap, però aquests dies, ja n'he trobat bastants per tot arreu de la casa, no cal dir que al meu territori els dragonets, les aranyes i les vespes (aquestes últimes amb un cert control d'accés) son espècies molt protegides.

Como todos los Septiembres, los pequeños dragones, empiezan a nacer, no se donde esconden las puestas, nunca he encontrado ninguna, pero estos dias ja jhhe encontrado bastantes crias por todos los rincones de la casa, no hay que decir que en mi territorio, los dragones, las arañas y las avispas(estas últimas con cierto control de acceso) son especies muy protegidas.

La Tillandsia cacticola, ja fa molt de temps que va florir a la primavera, però les seves bràctees, duren molt i van enfosquint´els seu rosa i tornant-se d'un lila que destaca molt a l'entorn, aquesta planta és de les que potser van una mica lentes, però son molt resistents i floreixen gairebé tots els anys.

La Tillandsia cacticola, ya hace tiempo que floreció, en primavera, pero sus bracteas duran mucho y van oscureciendose desde el rosa hasta un lila que resalta mucho en este entorno, esta planta es de las que van un poco lentas, pero son muy resistentes y florecen casi todos los años.

La Tillandsia caput-medusae, ja fa temps que lentament va obrint les flors tubulars, en aquest cas, les darreres flors. Aquesta planta és bastant rústica, malgrat això, l'hivern passat, vaig tindre cremades pel fred, amb plantes noves, crec que amb l'adaptació a l'espai i el creixement de fulles noves mes adequades a la nova ubicació, no tindran problemes.

La Tillandsia caput medusae, ya hace tiempo que lentamente va abriendo sus flores tubulares, en este caso las últimas. Esta es una planta rústica, aunque este invierno pasado, algunos ejemplares nuevos, sufrieron quemaduras por el frio, aunque creo que despues del crecimiento de nuevas hojas mas adaptadas, no tendran problemas.

Els nous fillols de la Tillandsia caput medusae després de la floració.

Los nuevos hijuelos de T.caput medusae, tras la floración.

I per acabar, la Tillandsia vernicosa, encapçalant aquesta entrada i que he tingut la sort i les ganes de tindre-la des de molt petita i veure-la florir finalment. En aquest moment, es troba com a les imatges, es una planta que no havia mostrat encara, per què no havia arribat aquest moment  de la floració. Pròximament quan les seves flors blanques s'hagin obert, faré una entrada dedicada a ella. Be, les imatges crec que ja diuen tot com tantes vegades passa i no cal parlar-ne més. 

Y para terminar, la Tillandsia vernicosa, encabezando esta entrada y que he tenido la suerte y la paciencia de cultivarla desde muy pequeña hasta que ha florecido al fin. En este momento está como en las imágenes, es una planta que no habia enseñado todavia, porque no havia llegado el momento, proximamente, cuando haya abierto sus flores blancas, le dedicaré una entrada, bien, las imágenes creo que ya dicen todo de esta pequeña maravilla, como tantas otras veces, no hace falta decir nada mas.

Tillandsia reichenbachii

La Tillandsia reichenbachii, amb una ampla distribució des del sud de Bolivia fins al centre d'Argentina i també amb una bona distribució altitudinal des dels 200m fins als 2000m, on viu sobre arbres o arbustos principalment. Com podem imaginar per aquestes dades, es tracta d'una planta molt adaptable i com a consequència fàcil de cultivar. Els meus exemplars, venen de l'hàbitat, al Noroest Argentí i mai no he tingut cap mena de problema amb ells, floreixen tots els anys en aquesta època estival, que aquest any és especialment benigna amb les tillandsies almenys per l'abundància de pluges. Les seves flors, d'un blau lilós, molt perfumades, recorden les de la Tillandsia duratti, amb la qual està estretament emparentada. És clar que amb la humitat és troba més a gust, però altres estius més tòrrids, els han superat sense gaire problemes i res a dir de l'hivern.

La Tillandsia reichenbachii, con una amplia distribución desde el sur de Bolivia al Centro de Argentina y con una buena distribución altitudinal también, desde los 200m a los 2000m, donde vive sobre arboles y arbustos principalmente. Como podemos imaginar por estos datos, se trata de una planta adaptable y por tanto muy fácil de cultivar. Mis ejemplares, vienen del hàbitat en el Noroeste Argentino y nunca he tenido ningun tipo de problema con ellos, florecen todos los años en plena época estival, este año especialmente benévola para las Tillandsias por la extraña abundancia de lluvias. Sus flores de un Azul-lila, muy perfumadas, recuerdan a las de la Tillandsia duratti, estrechamente emparentada. Evidentemente como sucede con todas, la alta humedad ambiental, le gusta, pero ha superado sin problemas otros veranos mas tórridos y nada que decir del invierno..

Tillandsia xiphioides 2011

Aquest any és abundant en flors, moltes d'elles noves per a mi, sento que no tinc temps de mostrar aquí en temps real el que succeix al meu utòpic jardí aeri.  L'estiu comença oferint l'olor dolça, penetrant i fortissima de la Tillandsia xiphioides, si aquesta planta fos més gran , amb més flors, la meva casa tindria aquesta olor impregnada per tot, certament l'aspecte gris i poc agraciat de la planta que les produix, no faria sospitar aquest extrem, no tan sols per l'olor sino per la seva bellesa, d'un blanc pur, un tamany gran i amb les vores arrissades. L'adjectiu específic d'aquesta planta d'orígen argentí, més aviat de clima desèrtic, ens parla de la forma de la seva inflorescència, Xiphos, del grec, vol dir daga  o punyal i és aquesta la forma espectacular que ofereix abans de sorprendrens amb les flors. Malauradament, com passa sovint, tot no pot ser  i malgrat que floreix tots els anys, el seu creixement és lent lent i lent, i en el meu cas no produeix més que un únic brot després de la floració, ja fa uns cinc anys que la tinc i crec que ha canviat ben poc des d'el principi. 

Este año, es abundante en flores, muchas de ellas nuevas para mi, siento que no tengo tiempo de poder mostrar aquí en tiempo real lo que sucede en mi utópico jardín aéreo. El verano empieza, ofreciendonos el olor dulce, penetrante, fortisimo de la Tillandsia xiphioides, si esta planta fuese mas grande, con mas flores, mi casa estaria completamente impregnada de su aroma. Ciertamente su aspecto poco agraciado y gris nunca nos haria sospechar este extreemo y no solo por su olor sino por el tamaño y forma de sus flores color blanco puro, bellamente rizadas en sus bordes. el adjetivo específico de esta planta, hace referencia a la forma especial de su inflorescencia, Xiphos, del griego, significa daga  o puñal y podemos ver la forma espectacular que ofrece antes de mostrarnos sus flores. Desgraciadamente, todo no se puede tener y su crecimiento es lento lento lento y en mi caso no produce mas que un brote tras la floración, hace unos cinco años que vive conmigo y creo que ha cambiado bien poco desde entonces.

Tillandsia edithae.Estiu en roig-Verano en rojo

   

 Es la primera vegada que tinc una Tillandsia edithae florida, ara puc dir que és la planta que mes m'agrada de totes les que tinc, el seu hàbitat original es troba a bolivia, on creix sobre roques a uns 2700m d'altitut, es lenta en el seu creixement, potser jo vaig adquirir exemplars massa joves i els primers anys a moltes Tillandsies son desesperants. Aquesta petita planta, de fulles molt emblanquinades, la tinc fa anys al sol i totalment a l'exterior, realment no li he fet gaire cas i sempre ha anat molt be, existeix una varietat amb ausència de tricomes, que presenta color verd, vegetativament identica i per a mi no tant cridanera. quan arriva el moment de la floració, es produeix en poc de temps. Aquesta vegada s'han obert les primeres flors al solstici d'estiu i al sol son d'una bellesa insultant, encara que les imatges no capten aquest aspecte totalment. Una curiositat d'aquesta planta, es la producció de petits brots basals, que per cert tenen una velocitat de creixement comparable a la de les plantes de llavor a diferència d'els brots que es produeixen com a consequència de la floració, que maduren en una o dues temporades. Crec que no cal més explicació que unes quantes imatges, d'aquest moment present a la vida de la meva Tillandsia edithae.

Tillandsia edithae varietat verda-Tillandsia edithae variedad verde

     Es la primera vez que tengo una Tillandsia edithae en floración, ahora puedo decir que es la planta que mas me gusta de todas las que tengo, su hàbitat original se encuentra en bolivia, creciendo sobre rocas a unos 2700m de altitud, es lenta en su crecimiento, quizás yo adquirí ejemplares demasiado jóvenes y los primeros años en muchas Tillandsias, son desesperantes. Esta pequeña planta de hojas blanquecinas, la tengo hace años, totalmente al exterior, sin hacerle demasiado caso, ha ido siempre muy bien, existe una variedad, con ausencia de tricomas, que presenta color verde, vegetativamente idéntica y para mi no tan llamativa, cuando llega el momento de la floración, esta se produce con rapidez. Esta vez se han abierto las primeras flores en pleno solsticio de verano y a pleno sol, son de una belleza insultante, aunque las imagenes no capten perfectamente este aspecto. Una curiosidad de esta planta, es la producción de pequeños brotes basales, que por cierto tienen una velocidad de crecimiento comparable a la de las plantas cultivadas de semilla a diferencia de los brotes que se producen tras la floración, que pueden madurar en una o dos temporadas. Creo que mejor que mas explicación, unas imagenes del presente en la vida de mi Tillandsia edithae-

formació de la flor-formación de la flor